Eleccions europees: les propostes lingüístiques dels partits

Tal com he fet en altres conteses electorals, m’he estat mirant els diversos programes per veure quines propostes fan els partits polítics en relació amb les llengües. La primera cosa que m’ha sorprès és comprovar que hi ha programes ocults. Concretament es tracta dels programes de Ciutadans i del PSOE. M’he capbussat en les pàgines web d’aquests partits, he fet cerques al Google, he buscat en diverses pàgines… Res: o no hi són o jo no els he sabut trobar. Del PSOE el que hi ha són 25 propostes d’actuació però cap ni una no fa referència a la qüestió lingüística. Per aquest motiu, doncs, ometo de l’anàlisi aquests dos partits.

Pel que fa a la resta, la qüestió lingüística permet distingir clarament els partits catalans dels espanyols. Amb independència de la ideologia, l’entorn sociolingüístic de les forces polítiques –viure en un entorn multilingüe o monolingüe, ser (o no) bilingüe des de petit i tenir l’oportunitat d’emprar dues o més llengües quotidianament– condiciona la importància que atorguen a aquesta qüestió. I això es reflecteix en els programes en dos aspectes: d’una banda, el volum de propostes fetes i, de l’altra, la inclusió del català com a llengua oficial de les institucions europees. Així, mentre CIU, ERC, PSC i ICV advoquen per l’oficialitat del català i el nombre de propostes –sense que sigui cap exageració– té una certa rellevància, per al PP, PSOE (?), Podemos, VOX i UPyD, la qüestió és marginal, si és que ni tan sols arriba a ser tractada. Filem, però, una mica més prim perquè sota aquest titular s’hi amaguen sensibilitats ben diverses.

VOX y UPyD no fan cap proposta en aquest camp. Això no obstant, ambdós partits destil·len una certa aversió cap a la diversitat lingüística i cultural, les quals semblen responsabilitzar de frenar el procés d’integració europeu. Mireu, per exemple, aquesta aportació del programa de VOX («La diversidad cultural, lingüística, histórica y de renta de los Estados nacionales dificulta y dilata el proceso de creación de una identidad europea») i aquesta d’UPyD (Nos comprometemos a promover el  europeísmo y sus valores, y a oponerse (…) a los avances del nacionalismo y de sus políticas reaccionarias de exclusión, separación y discriminación). En un pol completament oposat, Podemos advoca per una defensa de les llengües minoritàries i dels drets lingüístics, encara que la formulació és tan vaga que no permet fer-ne cap més consideració.

En el seu programa electoral, el PP defineix Espanya com una nació indivisible en què coexisteixen llengües i cultures reconegudes i protegides dins del marc estatal (un exemple de la protecció que ofereix el PP al català podeu llegir-lo aquí per a les Illes, aquí per a la Franja i aquí per al País Valencià). Aquesta introducció ve acompanyada de la xifra de 500 milions de parlants que té el castellà en el món, cosa que la converteix en una llengua «universal» (per a una puntualització sobre els nombre de parlants del castellà, podeu llegir això). Més enllà de la retòrica, el programa dels populars és un reflex que la seva única preocupació és el castellà: «disponer de un sistema de patentes equilibrado (…) en el que el español debe ocupar el lugar que le corresponde como lengua universal», «ampliación progresiva de la oferta de Grados y Másteres bilingües, español-inglés», «aprobación de programas específicos de integración a nivel comunitario, que permitan la capacitación práctica y lingüística de los inmmigrantes» (no especifica en quina llengua però… algú en dubta?). El programa recull una mesura –que no sigui dit!– per a les altres llengües de l’Estat; ara, em fa molta gràcia com està redactada. Diu: «Facilitaremos que los hijos y nietos de españoles residentes en el exterior tengan derecho a conocer las culturas y las lenguas de España (…)». Jo diria que aquest dret, el dret a ser cada dia una mica menys ignorant, el té tothom, no?

Mentre esperem notícies del programa dels federalistes espanyols i del seu projecte d’Espanya plural que preconitzen des de temps immemorials, el seu partit germà a Catalunya proposa seguir treballant per al reconeixement de la llengua en el Tractat de la Unió i en totes les institucions europees. L’únic problema que té el PSC en aquest terreny és la poca credibilitat que tant el PSOE com ells mateixos han cultivat en els darrers anys. Tal com vaig recollir en l’Informe sobre la situació de la llengua catalana 2011 (pàg. 127-128), la iniciativa de l’eurodiputada Maria Badia (PSC), que pretenia sol·licitar l’oficialitat del català a través de la finestra que s’obria per al croat amb l’adhesió de Croàcia a la UE, va topar amb el vot en contra del mateix PSC i del PSOE en el Congrés dels Diputats. Ja ho veieu: els representants de l’Espanya plural en moviment.

Pel que fa a les tres formacions catalanes restants, totes empenyen cap a un mateix sentit: l’oficialitat de la llengua a Europa. A banda d’aquest punt, hi ha algun altre aspecte que m’agradaria destacar.

Iniciativa propugna «Introduir una formació lingüística obligatòria, vinculada a la residència, per  a les dones i les nenes migrades, per tal de facilitar-ne l’autonomia i garantir-ne el seu dret a no patir discriminacions en la família i la societat i a poder accedir als serveis públics». La mesura es justifica perquè les dones migrades tenen índexs baixos d’educació, exclusió social, dificultats per accedir al mercat laboral, habilitats lingüístiques limitades, etc. No seré jo qui negui tots aquests factors, però em sembla que també es podrien argumentar per a molts homes. No acabo de veure la bondat d’aplicar una política social només a un col·lectiu i no estendre’l al conjunt de la població afectada. La mesura encara té menys lògica si ens referim a menors («nenes migrades»): amb totes les limitacions que hi hagi, l’escolarització continua sent universal al nostre país, ergo la formació lingüística per als infants és una realitat de fa molts anys.

Finalment, CiU i ERC tenen, en aquest àmbit, propostes semblants. Ambdues formacions es comprometen a treballar per garantir el ple reconeixement del català, per denunciar casos de discriminació lingüística i per defensar el model educatiu català. CiU aposta pel reconeixement de l’aranès com a patrimoni europeu, mentre que els republicans van més enllà i volen que l’occità sigui llengua oficial a la UE. Finalment, ERC també vol promoure el «respecte de les empreses als drets lingüístics dels consumidors, mitjançant el desenvolupament d’una norma de qualitat en la gestió lingüística empresarial». Sembla una iniciativa interessant. Tant de bo no sigui una d’aquelles mesures que finalment queden en no-res, tal com succeeix amb el Codi de Consum de Catalunya.